Fundació Andreu Nin
Davant de la victòria de la dreta en les eleccions del 19 de novembre de 1933 la CNT crida immediatament a la seva insurrecció i el PSOE amenaça amb la seva insurrecció si entren ministres de la CEDA en el govern. Així, les dues grans fraccions de masses de la classe obrera anaven per lliure, cada una al seu. Això demostra que no tenien un programa per a la classe obrera sinó un programa de partit, d'organització. I el greu d'aquestes actituds era que portaven per anticipat a la classe obrera a la derrota. Va ser des d'altres fraccions del moviment obrer des d'on es va veure la imperiosa necessitat de fer-li front a la dreta aglutinant, i no dispersant, a la classe treballadora: des del BOC i l'HISSI.
El BOC estava liderat per Joaquín Maurín i l'HISSI per Andreu Nin. Aquests dos militants comunistes estaven més vinculats que ningú en l'Estat espanyol a les tradicions bolxevics del moviment obrer pel que la seva defensa del "front únic" venia de lluny, defensa que es lligava al mantingut per la Internacional Comunista en temps de Lenin i Trotsky.
Llegint números de La Batalla de 1933 i 1934, en aquell moment l'Òrgan de la Federació Comunista Ibèrica i Portaveu del Bloc Obrer i Camperol, com resava el subtítol, un adquireix la sensació que el "front únic", l'"Aliança Obrera", és una obsessió per al BOC. Una obsessió per aglutinar a la classe obrera que no s'escampés i li plantés cara col·lectivament la dreta que, com aviat es veuria, volia fascistizar la República. Així, no és d'estranyar que quan va guanyar la dreta el líder del BOC en sortís a la palestra per fer una valoració del procedir passada del PSOE i de la seva possible conversió revolucionària, fent dues analogies, una peculiar i incorrecta entre el passat reformista del PSOE i el batallar de Trotsky abans de 1917, i una altra més encertada entre la radicalitat teòrica de l'austromarxisme i la naixent agressivitat dialèctica del socialisme espanyol. Està clar que el líder del BOC li deixava una atenció excepcional al PSOE perquè en ser una de les dues grans fraccions de masses del moviment obrer el seu abandonament definitiu del reformisme seria capital per a la marxa de la unitat orgànica de la classe treballadora i, per tant, per buscar els meandres que conduïssin al delta de la revolució social.
Vegem l'article de Maurín tal com ve en La Batalla, a la portada del qual, al costat del logotip, sobresortia la consigna "Front Únic Obrer per aixafar tot moviment contrarevolucionari":
"Després de les eleccions
Què fer ara?
El dia 19 de novembre i el 3 de desembre s'han celebrat les eleccions generals. Ha estat elegit un nou Parlament. Un Parlament en el qual la majoria obrera i petit-burgesa de les Corts anteriors ha estat substituïda per una aclaparadora majoria de la gran burgesia.
La Corts Constituyentes van ser el fre de la revolució. En un moment en què el poder de l'Estat estava en crisi, i la impulsió revolucionària era irresistible, la burgesia necessitava trobar un instrument que paralitzés la marxa de la revolució. Aquesta va ser la missió de les Corts Constituents.
L'antagonisme fonamental, l'antítesi entre Reforma i Revolució, va ser resolta pel Parlament en favor de la primera. Des del moment en què les Corts eren reformistes s'oposaven a la Revolució. Les Reformes que el Parlament va elaborar no tenien cap altre objecte, en suma, que fer concessions mínimes perquè la Revolució disminuís el seu ritme.
Els partits petit-burgesos i la socialdemocràcia van ser els sacerdots que van mantenir constantment encesa la flama davant de l'altar del Parlament. Els socialistes no van comprendre que totes les lleis, que totes les reformes serien escombrades implacablemente per la contrarevolució, quan aquesta se sentís amb forces per fer-ho.
El Parlament, precisament perquè no era una afirmació, sinó un pont estès entre la Revolució i la contrarevolució, una situació interina, estava destinat a estavellar-se. Hi havia només dues solucions: o bé transformar-lo en Convenció, com va fer la Revolució francesa de finals del segle XVIII, o ser dissolt per la contrarevolució. L'empenyorament de mantenir-lo dempeus, quan no servia a la Revolució, era ventall des del moment que la reacció es va sentir amb forces per desbordar-lo passant per sobre d'ell.
Els socialistes van tenir dues oportunitats històriques per transformar el Parlament en Convenció revolucionària: immediatament després de la insurrecció de Sanjurjo, i quan la primera crisi del Gabinet Azaña, el juny d'aquest any. Però, com ja va assenyalar Marx, l'actuació parlamentària crea el cretinisme parlamentari. I els socialistes van creure que el Parlament, el seu Parlament, duraria indefinidament.
Va ser l'altra oposició, la que propugnava per la dissolució del Parlament, la que va triomfar.
Els socialistes -una mica tard- es van adonar que s'havien equivocat, de què, embolicats a la xarxa inextricable de lleis i reformes, havien deixat perdre els moments més preciosos de la revolució. I van fer un viatge brusc. Van abandonar a la seva sort el cadàver dels partits petit-burgesos i van buscar la seva salvació fent promeses d'un canvi de política. Van assenyalar en les seves declaracions i discursos que a través de la democràcia burgesa no era possible anar al socialisme. Es van declarar revolucionaris i partidaris de la dictadura del proletariat.
Però el partit socialista ha de demostrar pràcticament que el viratge és una mica més que simple propaganda electoral.
És molt difícil, tanmateix, que la socialdemocràcia abandoni les seves posicions clàssiques. Ho hem vist a Alemanya i Anglaterra.
Sobre la socialdemocràcia pesa com una llosa de plom el seu passat reformista, les seves conviccions parlamentàries, el seu esperit evolucionista.
Sabrà la socialdemocràcia espanyola fer aquesta rectificació i incorporar-se, realment, a l'acció revolucionària del proletariat?
No prejutgem. En situacions històriques determinades hi ha una ruptura del que en altres condicions era normal. Trotsky, per exemple, que va estar fluctuant al voltant del menchevismo fins a 1917, va saber identificar-se plenament més tard amb el pensament de Lenin i a l'acció del partit bolxevic.
El partit socialista té davant de si, com tot el proletariat espanyol, un dilema inexorable: triomf total de la revolució obrera, o la victòria desenfrenada del més agut reaccionarismo, a l'exemple d'Itàlia, Alemanya, Àustria.
No és impossible que la nova promoció socialista que ha palpat els fracassos de l'experiència reformista i ha vist la catàstrofe del proletariat alemany, sàpiga trobar la seva via justa.
La posició més falsa seria la de repetir a Espanya l'austromarxisme. Això és, ser revolucionari en la forma i reformista a la pràctica. Aquest és el gran perill que cal preveure i impedir.
La composició definitiva del nou Parlament -i això és greu- deixa encara un ampli marge de possibilitats perquè reneixi l'il·lusionisme parlamentari. Encara que hi ha un fort bloc de dretes, els sectors cridats d'esquerra i de centre poden, a la sorra parlamentària, tornar a crear esperances culminant en la idea d'una no llunyana dissolució de les Corts per ser substituïdes per altres Corts més "esquerranes".
Les masses obreres no confien en aquest Parlament, ni en el que venja. Si el partit socialista vol entossudir-se a col·locar en el primer pla|plànol l'acció parlamentària -i aquesta és la posició de l'ala dreta representada per Besteiro-, la socialdemocràcia demostrarà que és incapaç de sortir del cercle viciós. La classe treballadora, defraudada, no seguirà a la socialdemocràcia, però se n'enfonsarà més i més la divisió obrera, que és tanta com dir que la contrarevolució trobarà fàcil el camí per a la seva ascensió.
La lluita extraparlamentària, l'abandonament de les il·lusions democràtiques, la plena convicció que el Parlament és oposat a la Revolució, i que la Revolució ha de guanyar-se per l'acció de masses, per grans moviments i que tinguin unitat d'acció: vet aquí l'única perspectiva que pot conduir a la Revolució socialista triomfant.
Joaquín MAURÍN" (1)
Que llavors en el PSOE hi havia forces que pugnaven per sortir del reformisme ho indicaven la pròpia ruptura del PSOE amb els partits petit-burgesos de l'esquerra republicana i les posteriors manifestacions de Luis Araquistáin, director de Leviatan, la revista teòrica de l'esquerra del PSOE, que dirà "cal tornar Marx i Engels, no amb els llavis, sinó amb la intel·ligència i la voluntat. El socialisme reformista està fracassat" ,(2) i les pròpies declaracions de Llarg Caballero que deia coses com "cal crear un exèrcit revolucionari que poder enfrontar amb els nostres enemics" .(3)
1 La Batalla, 7 de desembre de 1933
2 Leviatan. Antologia. Selecció i pròleg de Paul Preston, pàg. 23. Edicions Turner (Madrid, 1994)
3 Llarg Cavaller. Obres Completes. Tom 6, pàg. 2190. Fundació Llarg Cavaller (Madrid) i Institut Monsa de Ediciones, S.A. (Barcelona) (2003)